Voldria que algú em sabés dir

00:00 / 03:00

Guillem de Berguedà reprova l’actitud de Ramon Galceran de Pinós de permetre que un nebot seu guerregi Arnau de Castellbò. Aquest vescomte i Ponç de Cabrera encapçalen una revolta de senyors catalans contra el rei Alfons. El trobador fa una crida a tot de barons per tal que vagin a socórrer els rebels, assetjats pel rei a Castelló de Farfanya.

Voldria que algú em sabés dir
noves d’en Ramon Galceran,
com deixa el nebot agredir
el vescomte de Castellbò.
Ja deu fer un any que està lluitant
tot sol, sense un cop de mà,
del rei ningú no el salvarà.

Per Déu, no l’he de protegir,
quan veig que l’estan insultant,
prego a Déu, no el deixi morir,
mentre el guiï aquesta raó,
ja que fóra un greuge gegant
el pèrfid nebot disgustar;
que hom no sap mai fins quan viurà.

Castellbò no ha pas de patir
pel seu pare; ajut li faran
aquells que ho sabran acomplir
perquè no gosen dir-li no.
Cent cavallers d’honor voldran
dar-li socors bo i tenir clar
que el rei els voldrà expropiar.

Que Déu m’hi permeti acudir
i que escolti “Lluçà!” xisclant
i que senti arreu retrunyir
i cridar “Au va!” contra Aragó,
jo també “Berguedà!” exultant
i Ponç de Cabrera bramar,
d’altra forma no pot anar.

I vull que hom cridi en envestir
“Puigverd!” , seguint el camí arran,
fra Mir de Santa Fe sentir
i el vescomte cridar “Castellbò!”,
i “Pinós!”, Ramon Galceran,
i quan esperoni escoltar
“Peramola” i “Ponts” clamar.

Que Ponç Hug no s’adormi així,
segur que li reclamaran
els baluards que fa bastir
a Rocamora i Carmençó.
I el rei farà enrunar la gran
muralla que hi va fer aixecar
i Castelló tapar el fossar.

Deixem Cardona, mentrestant,
el crit de guerra no ha d’usar
qui, viu, es deixa expoliar.