top of page
Un sirventès nou vull fer ara en rima estranya
00:00 / 04:03
Sirventès contra Arnau de Preixens, que és acusat per Guillem de posseir un membre descomunal i alhora de practicar violacions, així com la sodomia.
Un sirventès nou vull fer ara en rima estranya
del bisbe fals d’Urgell —Déu no el pot plànyer—,
que porta un martell més gran que un mul d’Espanya;
és tan gran
que sols dir-ho em dóna espant,
la pobra que en rebi el gland
estarà un any gemegant.
Una dona al meu castell trucà a la porta
a qui el bisbe bord deixà la filla morta,
l’escomesa fou de brau, potser més forta,
i el seu cor
va esquinçar de sud a nord;
sa germana en la dissort
d’aquest fet em féu record.
Sé que es va queixar l’Arnau, el de Naüja,
deia que el té llarg i gros com una truja,
tant pel dret com pel revés, damunt li puja
com un gos,
i ara el té prenyat, carnós;
m’ho van dir l’Arnau d’Alós,
i En Ramon de Boixadors.
Amb el bisbe no jugueu, que els homes prenya,
cal que algú l’empenyi al foc i el cremi amb llenya.
Concediu-me, Déu, la gràcia d’atènyer
aquell jorn
en què el llenci dins d’un forn
disparant-li amb l’arc d’alborn
cent sagetes a l’entorn.
Sol·licito a l’arquebisbe a Tarragona
—i el tindré per poc lleial si no m’ho dóna—
que li prengui prest la porpra i la poltrona,
malcreient,
perquè encula homes dorment,
que jo ho sé ben verament,
n’ha prenyat ja més de cent.
del bisbe fals d’Urgell —Déu no el pot plànyer—,
que porta un martell més gran que un mul d’Espanya;
és tan gran
que sols dir-ho em dóna espant,
la pobra que en rebi el gland
estarà un any gemegant.
Una dona al meu castell trucà a la porta
a qui el bisbe bord deixà la filla morta,
l’escomesa fou de brau, potser més forta,
i el seu cor
va esquinçar de sud a nord;
sa germana en la dissort
d’aquest fet em féu record.
Sé que es va queixar l’Arnau, el de Naüja,
deia que el té llarg i gros com una truja,
tant pel dret com pel revés, damunt li puja
com un gos,
i ara el té prenyat, carnós;
m’ho van dir l’Arnau d’Alós,
i En Ramon de Boixadors.
Amb el bisbe no jugueu, que els homes prenya,
cal que algú l’empenyi al foc i el cremi amb llenya.
Concediu-me, Déu, la gràcia d’atènyer
aquell jorn
en què el llenci dins d’un forn
disparant-li amb l’arc d’alborn
cent sagetes a l’entorn.
Sol·licito a l’arquebisbe a Tarragona
—i el tindré per poc lleial si no m’ho dóna—
que li prengui prest la porpra i la poltrona,
malcreient,
perquè encula homes dorment,
que jo ho sé ben verament,
n’ha prenyat ja més de cent.
bottom of page