top of page
Quan veig que el temps comença a enfredorir
00:00 / 04:28
Cançó amorosa que segueix fidelment les pautes de la lírica cortesa. Va gaudir de gran fama a l’edat mitja i fins i tot Dante n’imità una part.
Quan veig que el temps comença a enfredorir
i l’harmonia del cant de cap au
no sento a bosc ni comes retrunyir,
ni neix cap flor, ni fulla verda rau,
els trobadors roïns tornant al cau
muden la veu —l’hivern els amoïna.
Jo, en canvi, sóc aquell que no decau:
ni fred ni calor, res no m’acoquina.
L’amor l’encertà quan em va escollir
per donar-me goig al cor i això em plau,
perquè sap que sabré estimar i fruir
i parlar d’ella tan bé com s’escau,
i per això vaig emprendre gestes, brau,
que d’amor, són la vera medecina;
va quedar clar en donar-me aquell bes suau;
i ara no vull duquessa ni regina.
Les senyes que em va fer i no goso dir
les prefereixo a que em dessin la clau
d’Edessa ; prô no les vull descobrir:
em va pregar que en parlés sols en clau.
I d’aquest silenci ara sóc esclau.
Fent-vos cançons el tremolor em domina
i, d’amagat, n’he rimat tal allau,
que no recordo on mor i on s’origina.
I vós, senyora, que heu fet assumir
vostre mèrit al savi i al babau,
no deixeu que mori, penseu en mi
i planyeu-me el dolor d’aquesta afrau,
perquè amar sense ser amat no complau,
al contrari, el més cortès enverina.
Si heu volgut vós atreure’m a palau,
deu-me lloc i ocasió genuïna.
Per‘xò prego a aquella que em fa llanguir
que em permeti aviat trobar la pau:
sovint no puc ni menjar ni dormir,
ara per goig, adés per un rau-rau,
i no és pas que no m’hagi fet mai frau:
tant temo aquest amor que m’és metzina!
Si arriba el dia de l’adéu-siau,
de penes l’ànima se m’esbocina.
Cançoneta, si trobes el camí
per presentar-te a la cort o bé a palau
i pots parlar amb ma dama, li has de dir
—donat que això és angoixa que em desplau—
que en mi no trobarà ni engany ni frau;
que si davant seu tanta gent s’inclina,
és perquè és la millor sota el cel blau:
em sorprèn com l’amor no m’endevina.
i l’harmonia del cant de cap au
no sento a bosc ni comes retrunyir,
ni neix cap flor, ni fulla verda rau,
els trobadors roïns tornant al cau
muden la veu —l’hivern els amoïna.
Jo, en canvi, sóc aquell que no decau:
ni fred ni calor, res no m’acoquina.
L’amor l’encertà quan em va escollir
per donar-me goig al cor i això em plau,
perquè sap que sabré estimar i fruir
i parlar d’ella tan bé com s’escau,
i per això vaig emprendre gestes, brau,
que d’amor, són la vera medecina;
va quedar clar en donar-me aquell bes suau;
i ara no vull duquessa ni regina.
Les senyes que em va fer i no goso dir
les prefereixo a que em dessin la clau
d’Edessa ; prô no les vull descobrir:
em va pregar que en parlés sols en clau.
I d’aquest silenci ara sóc esclau.
Fent-vos cançons el tremolor em domina
i, d’amagat, n’he rimat tal allau,
que no recordo on mor i on s’origina.
I vós, senyora, que heu fet assumir
vostre mèrit al savi i al babau,
no deixeu que mori, penseu en mi
i planyeu-me el dolor d’aquesta afrau,
perquè amar sense ser amat no complau,
al contrari, el més cortès enverina.
Si heu volgut vós atreure’m a palau,
deu-me lloc i ocasió genuïna.
Per‘xò prego a aquella que em fa llanguir
que em permeti aviat trobar la pau:
sovint no puc ni menjar ni dormir,
ara per goig, adés per un rau-rau,
i no és pas que no m’hagi fet mai frau:
tant temo aquest amor que m’és metzina!
Si arriba el dia de l’adéu-siau,
de penes l’ànima se m’esbocina.
Cançoneta, si trobes el camí
per presentar-te a la cort o bé a palau
i pots parlar amb ma dama, li has de dir
—donat que això és angoixa que em desplau—
que en mi no trobarà ni engany ni frau;
que si davant seu tanta gent s’inclina,
és perquè és la millor sota el cel blau:
em sorprèn com l’amor no m’endevina.
bottom of page